sábado, abril 24, 2010

Hasta siempre Miguel Juan...


Mira, nano, que fuiste a ser genio y figura hasta el final. Tú no podías irte de cualquier manera, no, imposible. Recuerdo aquella conversación en la cafetería de un tren de larga distancia, "no hay mayor provocación que ser tú mismo", decías y bien que lo sabías... Y te vas por la malaria en un hospital de Mozambique, y nos dejas a tantos huérfanos de tanto...

La única ocasión en tu vida, desde que te conozco, que llegas temprano a algo.
Y a pesar de estar roto en estos momentos, no me sale escribir nada triste, porque tú has sido la antítesis en vida. Un abrazo enorme allá donde hayas decidido emprender nuevas aventuras, siempre te recordaremos, compañero...

"Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano..."

3 Comments:

Blogger Martín Guillermo Ramírez said...

Me he quedado sin palabras cuando he sabido esta noticia, pero en este blog he encontrado lo mejor que se puede decir. Hasta siempre, Miguel Juan.
Martín, Westfalia

20:45

 
Anonymous Anónimo said...

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

21:54

 
Blogger Cayetano said...

Hasta siempre, amigo. Espérame donde estés para fumarnos un pitillo. ¡sin tocamientos eh!

09:29

 

Publicar un comentario

<< Home